si sou persones mitjanament decents (que si esteu mirant, llegint o escoltant aquest vlog, segur que sí), durant la darrera setmana el vostre timeline s’haurà emplenat amb el dol per 3 personalitats que ens han deixat en els darrers dies: Dolly Parton, Tim Curry i Juan Tamariz. és el meu cas, com que només segueixo a gent guai, porto dies veient publicacions sobre totes les coses maques i positives que transmetien, i m’he emocionat i he sentit una pena autèntica pels tres, a la manera que tenim d’emocionar-nos a les xarxes per les morts dels famosos, amb la inevitable capa de performació.
tinc una relació diferent amb cadascún d’ells, però els tres tenen una cosa comú, la sensació que deixen que la seva presència al món ha tingut un impacte genuinament positiu. no vol dir que en la seva vida personal fossin millors o pitjors persones, no ho sabem, però han tingut la capacitat de generar un consens global de bon rollo.
amb el Tamariz vaig coincidir una vegada a la tele, i va ser super agradable, professional, i amb aquesta modèstia característica tot i ser un referent mundial de la màgia d’aprop, una cosa increïble. teniu un munt de material a l’arxiu de televisió espanyola per recuperar d’ell.
respecte Tim Curry, The Rocky Horror Picture Show és una de les pel·lícules que més vegades he vist a la vida, em fascina, i YouTube em recomanava sovint vídeos de Rocky Horror amb el cast original recordant el rodatge i explicant anècdotes, alguns d’ells on ja es veia a Tim Curry molt afectat per una malaltia degenerativa, però mantenint intacte el carisma i el sentit de l’humor del Doctor Frank N. Furter.
i Dolly Parton, no us enganyaré, no soc fan de la seva música, el country és un gènere que no m’entusiasma, però feia anys que em va sorprendre descobrir tota la seva part d’obra social, en especial la seva fundació per promoure la lectura infantil, la Imagination Library.
i una afirmació que hem sentit molt al voltant de la seva figura: ella, sent icona mundial de la cultura popular americana, podria ser bilionària però no ho era perquè havia decidit reinvertir la seva fortuna en la seva obra social, en els demés. i això coincideix molt amb la meva perspectiva: si tu ets bilionari, això vol dir necesàriament que ets MALA PERSONA. perquè tenint més diners dels que podràs gastar mai tu i la teva descendència, decideixes acumular-los per guanyar-ne més en lloc de repartir-los, ets lo pitjor. no cal que mencioni un cop més al multimilionaris propietaris de megacorporacions que en lloc d’acabar amb la fam mundial, que podrien, es dediquen a la cursa espacial construint coets en forma de penis. small dick energy, que diria la nostra amiga Greta Thumberg.
el tema dels famosos milionaris que fan grans donacions a causes solidàries dóna per molt, i podríem qüestionar si ho fan per pur ego o per benefici fiscal, però entre que un milionari inverteixi diners en fomentar la lectura entre qui no té recursos i que un altre l’inverteixi en campanyes contra la comunitat trans, em quedo amb el primer.
el dia després que va morir Dolly Parton la creadora de contingut Lindsay Ellis, que fa uns vídeos assajos divulgatius llargs, entretinguts i tremendament ben documentats per Youtube, va decidir publicar en obert el vídeo que havia fet recentment sobre la figura de Dolly Parton i tota la seva vessant filantròpica, qüestionant si realment era un paper estudiat, una estratègia de màrqueting i imatge personal, o si partia d’una genuina bondat. el vídeo està encara disponible en obert, dura una hora, aprofiteu mentre hi sigui, que a més els beneficis van per causa solidària. hi descobrireu, entre altres coses, que la Dolly té el seu propi parc d’atraccions, com va donar milions per la investigació de la vacuna del COVID, el seu posicionament amb el Black Lives Matters o la seva defensa de la comunitat queer.
si us quedeu amb ganes de més vídeos de Lindsay Ellis, jo la vaig descobrir amb “The Unforgivable sin of Ms Rachel”, un anàlisi de perquè la nova oligarquia technofeudal i els ultraconservadors populistes pseudoreligiosos relacionen l’empatia amb la debilitat.
tornant a Dolly Parton, em va sorprendre la publicació que va fer la CNN a xarxes socials on la qualificaven com a una celebrity “neutral”, que agradava tant a republicans com a demòcrates, i que mai va expressar opinions polítiques. és veritat que la Dolly a les entrevistes no li agradava dir si era d’un partit o un altre, segurament per no perdre públic potencial, però tenint en compte els seus posicionaments respecte les vacunes o els drets LGTBIQ+ dins de l’actual clima de “batalla cultural” a Estats Units entre progressisme i feixisme era qualsevol cosa menys neutral.
això és com si el dia que es mor la Marisol, la gran Pepa Flores, que serà d’aquí moltes dècades, a El Mundo o l’ABC diguessin que era “neutral”, “ni de izquierdas ni de derechas”, “ni machismo ni feminismo”, com l’anunci de nadal del chopped.
penso molt sovint en Pepa Flores com un exemple de persona superinfluent, que va arribar a una fama estratosfèrica que no ens podem ni imaginar, i que en lloc d’allargar la seva carrera, aprofitant-se de la seva fama per enriquir-se, es va retirar discretament i es va dedicar a de defensar els valors i les causes del partit comunista. un camí que no m’imagino que segueixin algunes influencers actuals amb milions de seguidors.
i aquí m’agradaria tornar a la reflexió del capítol anterior sobre el discurs de si “ser conservador és el nou punk”. l’amic Millán Mozota em recordava amb molt d’encert una altra versió alternativa a aquest discurs, la de la darrera pel·lícula de Superman dirigida per James Gunn. aquest nou Superman recupera els valors originals originals del gran superheroi, i és tota una reflexió sobre què faries tu si fossis omnipotent, superpoderós. Superman, tenint el poder per dominar el món com un dictador si volgués, decideix fer-lo servir per ajudar als més desfavorits i fer un món millor. i ho sintetitza a la peli amb la frase “kindness is the new punk”, la tendresa, la bondat, és el nou punk, és el més radical. fins i tot l’editorial DC va treure una sèrie d’il·lustracions amb els seus personatges per celebrar la frase.
i d’aquí la radicalitat de Dolly Parton, i que estigui totalment justificat que en un fòrum de reddit sobre punk rock discutissin si Dolly Parton era o no punk. si ets omnipotent, multimilionari i tries no ser una merda de persona, efectivament, avui ets punk.
un altre punt de connexió entre Dolly Parton i Tim Curry en aquesta aura de positivitat és que els dos havien col·laborat amb els Muppets. si un famós és capaç d’interactuar de forma empàtica i divertida amb els Muppets, per mi és un green flag absolut.
de fet, al darrer capítol us vaig recomanar la peli de Conte de Nadal dels Muppets, així que en aquest us he de recomanar un altre clàssic, la seva versió de l’Illa del Tresor amb Tim Curry fent de Long John Silver. vaig llegir una publicació respecte a aquestes dues pel·lícules que deia algo aixó com que a Conte de Nadal, Michael Caine tractava als Muppets com si fossin companys d’actuació, amb la seva característica professionalitat. en canvi, a l’Illa del Tresor Tim Curry era un Muppet més.
darrera els Muppets hi ha tot l’univers de Jim Henson, artista titellaire absolutament fascinant que quan va morir va deixar un dol i una sensació de buidor en tota una generació, i un gran impacte positiu amb tots els qui van treballar amb ell, que m’ha recordat molt a l’efecte de la mort de Tim Curry, Dolly Parton o altres com David Bowie o David Lynch. només heu de veure l’increible vídeo del seu memorial, l’energia i l’emoció que es veu en la cerimònia, la podeu veure sencera a Youtube
si voleu conèixer més a Jim Henson i com va arribar a crear els Muppets, Barrio Sésamo o pelis com Dentro del laberinto, podeu començar pel documental de Ron Howard “Jim Henson: el hombre i las ideas”, amb un repàs molt complet amb testimonis personals, amb totes les seves llums i ombres, però sobretot llums.
i també el podeu conéixer de primera mà amb el llibre “It’s not easy being green”, un recopilatori d’entrevistes, cartes i declaracions que destilen la filosofia Henson, un d’aquells petits llibres que et poden canviar la vida.
un darrer punt per posar en valor el muppet honorífic Tim Curry, és que a totes les seves feines hi posava l’ànima. a totes veiem aquesta capacitat de reivindicar la diferència, ser estrany, ser extravagant i exagerat com un valor positiu, encara que fos als seus papers més alimenticis.
és el cas de la seva trajectòria al món de l’animació i dels videojocs, on va fer una gran carrera. aquests dies he vist en bucle un recopilatori dels millors moments de la seva participació al videojoc Red Alert 3, on feia una caricatura de general soviètic passat de voltes. 3 minuts amb el seu característic somriure juganer.
dignitat, carisma i professionalitat fins i tot en el paper més petit. un absolut geni.
com cantava el doctor Frank-n-furter al final del Rocky Horror Picture Show: “Don’t dream it: be it”.
Deixa un comentari