“el conservadurisme és el nou punk”. hauràs sentit aquesta frase en la boca de molts impresentables a les xarxes socials, en llibres, en mitjans de comunicació (i fins i tot algunes llegendes del punk passades de rosca). i no podria estar més en desacord.
el moviment punk neix a Nova York a finals dels 70 i floreix a Gran Bretanya com a reacció a les polítiques ultraconservadores liderades per la innombrable Margaret Thatcher. Amb una gran taxa de desocupació entre els joves i una sensació d’abandonament i de frustració per no tenir perspectives de futur. NO FUTURE, que deien els Sex Pistols.
crisi de l’accés a l’habitatge, sous precaris, impossibilitat de independitzar-se o tenir una família… us sona? doncs el punk és això, una reacció contracultural i visceral, des de l’estètica, l’art, la música i l’activisme.
si vols un anàlisi cultural del punk més complet que el meu, pots fer una ullada a aquest article de Rock&Art:
Punk Rock and the Politics of Negation: a Critical Analysis of British and American Punk, 1974-1984
per definició, el punk NO POT SER CONSERVADOR, és antisistema.
els mitjans i els perfils a xarxes que comparteixen aquest tipus de missatges de que “ara ser conservador és el nou punk” confonen el que ells entenen com políticament incorrecte o “edgy” amb l’actitud punk. es queden del punk només amb la PROVOCACIÓ, confonent provocació amb cunyadisme
lo “políticament incorrecte” d’aquests opinadors ultraconservadors és culpar dels teus mals sempre a algú altre LA CULPA ÉS DE… la cultura woke, dels immigrants, de la comunitat LGTBIQ+. LA CULPA ÉS DELS IMPOSTOS, que em roben els meus diners i mai de les grans fortunes que acumulen capital.
en la darrera dècada, suposadament el missatge conservador provocador, el “malismo” que diu Mauro Entrialgo, “la ostentación del mal como propaganda”, el populisme cunyat canallita, el patriarcat barrejat amb ironia o “humor negre” que no és tal, tot això se suposa que triomfa entre els joves. però aquesta sensació és falsa, està cuinada.
els missatges conservadors i antiwoke son més populars i tenen més likes a les xarxes? sí, però no perquè els joves siguin més conservadors o perquè moli, sino per la naturalesa dels algoritmes -> premien la reacció visceral, els continguts d’odi es viralitzen, el RAGE BAIT té sempre premi… i son propietat de multimilionaris amb la voluntat de fer-los servir per la seva agenda política i empresarial, per no parlar dels grups polítics que han invertit grans quantitats de diners en amplificar els missatges d’influencers d’ultradreta a les xarxes socials, amb totes les granges de bots que calgui per fer-se amb el control de la conversa i repetir els missatges una i altra vegada fins que ens el públic cregui que són veritat.
tornant al punk, una altra de les seves característiques és la cultura self made, el do it youtself. qualsevol pot agafar una guitarra, un micròfon i fer un grup de punk, encara que soni malament, personalitzar-se la roba amb tisores i retoladors, o dibuixar amb un boli i fer un fanzine.
això enganxa directament amb un dels arguments repetitius dels fans de la IA generativa: la democratització de l’art. gràcies a la IA, qualsevol pot fer art. entenent art com “el cartell de la festa del teu poble”, “les fotos de l’instagram del teu negoci” o “la invitació a la teva festa d’aniversari”. en resposta això, graveu-vos el següent:
La democratització de l’art no vindrà d’una màquina feta per un bilionari.
la IA GENERATIVA, la inundació de continguts de AI SLOP, és la nova estètica del tecnofeixisme. adoptada i defensada a mort per technobros, compartida recurrentment per Donald Trump o Elon Musk… l’ús d’aquesta tecnologia està a les antípodes de la democratització de l’art.
el que pretenen els seus creadors i defensors no és fer accessible l’art a tothom, sino deslegitimar els artistes humans, com si no es mereixessin cobrar per la seva feina.
sobren els motius per no fer servir IA per generar imatges: al marge dels motius ecològics i sostenibilitat, els data centers i les quantitats colossals de recursos que requereix, i que està basada en el robatori de la propietat intelectual, es tracta d’una tecnologia programada i entrenada majoritàriament per homes blancs, amb enormes biaixos de gènere, de classe, racisme… l’eina definitiva del cunyat.
tampoc s’hi val a fer servir la IA generativa per combatre la ultradreta. això ho destacava l’Albert Monteys a Bluesky d’una guia per contrarrestar els discursos d’ultradreta a les xarxes, on recomanaven l’ús de la IA per crear continguts combatius. NO, AMIGUES.
tal com deia Batman al meme: la IA és l’arma de l’enemic. no ens cal, no la farem servir. gran meme, tenim en compte que Frank Miller, l’autor de la imatge, no és precisament progresista.
fer servir la IA i dir que ets artista és com fer servir un microones per escalfar menjar i dir que ets xef. si voleu democratització de l’art, l’eina definitiva, barata i universal és LLAPIS, BOLI I LLIBRETA. qualsevol pot dibuixar, fins i tot jo. aixó sí que és punk.
us recordo aquest petit diagrama que vaig publicar, fet amb retolador i paper, per si voleu esbrinar quan heu de fer servir IA generativa pel vostre projecte creatiu. la resposta breu és: mai
avui, lo punk és tenir una web pròpia, no dependre de l’algoritme i l’allotjament de plataformes externes de milionaris. fer-te el teu propi blog. i compartir-ho en una xarxes deslocalitzades com bluesky o Mastodon.
lo punk és encarregar el cartell del teu esdeveniment a una artista artistes local, tant si ets una associació com un petit ajuntament com el Club de Futbol València, que encarrega a l’il·lustrador Lawerta una col·lecció d’imatges per la darrera temporada a l’estadi de Mestalla
O el preciós cartell del Salón de Cómic Getxo d’aquest any, dissenyat per Núria Tamarit.
lo revolucionari és buscar l’acció fora dels espais digitals, els fanzines en paper, les enganxines, el graffiti, l’stencil, l’activisme de carrer…
I parlant d’activisme de carrer i de la imatge més punk i més icònica que he vist en molt de temps: SPIDERMAN HOSTIANT INFLUENCERS NAZIS A MINEAPPOLIS. sí, sí, és una imatge real d’un activista vestit d’Spiderman contra una manifestació promoguda per un influencer d’ultradreta, amb una fotografia digna de Pulitzer.
òbviament, la imatge és carn de meme i farà molt feliç a l’editor del Daily Buggle, JJ JAMESON.
en cap cas dic jo que estigui bé l’ús de la violència contra determinats energúmens. no! jo no he dit això! violència, dolenta!
I un altre acte de resistència contra sistema, la peli més punk que s’estrenarà aquest any: COYOTE VS ACME
Warner va intentar evitar la seva estrena, tot i ser de la seva propietat, i intentar destruir totes les còpies, però la pressió popular va fer que ara es pugui convertir en una icona de la lluita contra les megacorporacions del mal.
i si voleu una altra pel·lícula que combina animació, actors reals i missatge subversiu, recupereu “¿Quién engañó a Roger Rabbit?”, de Robert Zemeckis, una obra mestra perfecta amb missatge contra l’especulació capitalista i a favor del transport públic i la cultura de barri, molt abans que Mandani ens donés lliçons de socialisme des de Nova York.
PUNK IS NOT DEAD, bitches.
