la IA ens matarà a tots! segur que aquest missatge us ha arribat aquesta darrera setmana des de terra mar i aire, inundant les tertúlies dels mitjans generalistes, els diaris, i els timelines de les xarxes socials.

aquest missatge de que el desenvolupament de la tecnologia de la Inteligència artificial va massa ràpid i podria acabar revelant-se contra la humanitat no és nou. ens ho han advertit els autors de ciència ficció, el cinema o les sèries durant dècades…

el que és sorprenent és que ara, després d’anys d’eufòria generalitzada dels mitjans, amb la matraca de que hem d’adoptar la IA el més ràpid possible o ens quedarem enrera, i que les reticències ètiques, econòmiques, culturals i mediambientals dels activistes woke eren una tonteria tecnòfoba, ara resulta que surten diversos ex-treballadors d’empreses com Anthropic, Google o OpenAi a dir que van deixar la feina perque els va fer por el que van veure, i fins i tot els CEOS estan començant a suggerir que potser hem de baixar una mica el ritme amb la tecnologia que ens han intentat incrustar a tot arreu.

digueu-me malpensat i conspiranoic, però la meva sensació és que aquest bombardeig del missatge atén, OH SORPRESA, a interessos econòmics. La por a la tan anunciada explosió de la bombolla de la IA està arribant a les capes directives més altes, i les megacorporacions líders en IA estan buscant excuses per endarrerir les seves anunciades sortides a borsa, donat que les dades de l’adopció de la tecnologia per part de la població no son les esperades, ni tampoc estan arribant els beneficis econòmics milionaris i l’augment de productivitat que van prometre a les empreses… Així que igual és el moment de recollir una mica de cable i demanar més diners i temps per assegurar-se que la IA no es revelarà en la nostra contra.

tornant a la narrativa de les màquines que es rebel·len contra la humanitat, totes les persones que ens agrada la ciència ficció tenim en ment referents molt clars que han anat advertint-nos, des del Frankenstein de Mary Shelley a Asimov o Arthur C. Clarke, de 2001 a Los Mitchell contra las máquinas. En aquests escenaris, moltes vegades els analistes culturals destaquen la diferència d’aproximació a la tecnologia des de la cultura occidental i la oriental.

si a occident tenim a Terminator o The Matrix, al Japó tenim mangas com Astroboy, Dr. Slump o Doraemon on els robots, les intel·ligències artificials, son amables, adorables i al servei de la humanitat.

i aquí us volia compartir jo una reflexió que em ronda pel cap des de fa temps. I si Doraemon és en realitat un robot enviat des del futur per les màquines amb l’objectiu d’acabar amb el líder de la resistència, en Nobita? Li vaig estar donant moltes voltes, i vaig començar a buscar per internet a veure si altres persones havien tingut la mateixa idea, i efectivament, vaig trobar un fil de reddit amb una fantheory que especulava amb la idea que Doraemon fos en realitat un Terminator enviat per acabar amb la descendència de Nobita. 

Doraemon is actually a terminator
by inFanTheories

és un fil de fa més de 7 anys, de maig de 2019. Han passat moltes coses des de llavors, i ara, per mi, vist com està anant la implantació de la IA en la societat, té un sentit molt més gran. Pensem-ho bé. Imaginem que Nobita és el futur líder de la resistència de la humanitat contra una rebel·lió de les màquines, el John Connor de Terminator. 

a la saga de Terminator, les màquines del futur envien diferents models de màquines assassines per matar primer a la mare de John Connor abans que neixi i després directament a ell durant la seva infància. Però i si amb Doraemon les màquines haguessin adoptat una altra estratègia? Imagineu que teniu a un líder entrenat des de petit pels seus pares per tenir capacitats militars, logístiques, tecnològiques i estratègiques per que la humanitat resisteixi el domini de les màquines. Què podriem fer per evitar que aquest nen acabi convertint-se en aquest líder capaç i habil? Doncs enviar-li un robot que l’ajudi en totes les tasques, que li faci els deures, que li resolgui els problemes sense esforç, que potenciï la seva mandra, la comoditat, i la dependència de la tecnologia. Us sona?

la influència de Doraemon en Nobita és tan negativa com la que està exercint l’ús de ChatGPT i altres IAs generatives en tota una generació d’alumnes de primària i secundària. I no ho dic jo, ho diuen estudis recents que vinculen l’ús del la IA durant l’aprenentatge en una baixada de les capacitats i dels resultats acadèmics.

Per si us fa mandra buscar les conclusions al document original: l'ús d'IA generativa redueix l'aprenentatge de l'alumnat a secundària. Les notes dels deures pugen i el temps que dediquen a fer-los baixa enormement… 📈 però després, quan fan els examens sense suport d'IA, la nota baixa un 20%. 📉

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-08-20T12:50:37.084Z

i el mateix diuen els lamentables resultats del darrer estudi PISA a les nostres escoles: les notes han baixat entre l’alumnat amb més recursos econòmics, que oh casualitat, son qui tenen més accés i fan servir de forma més habitual eïnes de IA per fer els seus treballs i “ajudar-los a estudiar”.

així que si jo fos una IA que vol acabar amb la humanitat, enviaria al passat un exèrcit de Doraemons amb les seves butxaques plenes de solucions màgiques als problemes més grans i els més petits per DESACTIVAR LA CREATIVITAT DE LA HUMANITAT, la seva capacitat d’aprenentatge, i en general, les seves habilitats bàsiques per resoldre problemes de la vida diària.

més enllà de la metàfora de Terminator i Doraemon, aquest efecte de fer la població mundial més estúpida i més depenent de la tecnologia forma part de les estratègies del tecnofeixisme. una població que delega la intel·ligència a una suscripció i es limita a no pensar i produir és una població dòcil. 

aprofito qualsevol ocasió per recomanar els vídeos de Catharina Doria, divulgadora de la reflexió ètica al voltant de la IA.

en aquest, per exemple, explica com les IA generatives, son eïnes dels rics per fer estúpids i manipulables els pobres, o com els directius d’empreses tecnològiques envien als seus fills a escoles elitistes on no es fan servir pantalles i els nens es dediquen a llegir, escriure a mà i reflexionar per si mateixos.

Les IA generatives, les LLM i el contigut d'AI slop son eïnes dels rics per fer estúpids i manipulables els pobres. Fica-t'ho al cap. Diga-ho, reina ✨

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-02-16T16:12:31.762Z

ens volen dòcils, i contra això, hi ha resistència possible: escriviu en paper, apreneu a fer coses amb les vostres pròpies mans, a tocar un instrument, a fer servir eines, apunteu-vos a cursos de manualitats, a clubs de jocs de taula, clubs de lectura, associacions veïnals, dibuixa, pinta, escriu un blog, i no facis servir la IA.

penso molt sovint en un meme que vaig veure amb una imatge de El viatge de Chihiro, amb la nena protagonista, rebutjant l’or que li ofereix un esperit, en aquest cas, convertit en els logos de Grok o ChatGPT.

i parlant de El viatge de Chihiro, un vídeo de YouTube que sempre em posa de molt bon humor i em reconcilia amb la vida és un fragment d’un documental de la NHK sobre Hayao Miyazaki de fa ja més d’una dècada quan uns joves enginyers el visiten a l’Studi Ghibli per presentar-li una proposta d’animació generada amb IA. La absoluta indignació de Miyazaki respecte aquesta tecnologia deshumanitzada és el meu animal espiritual. “Un insult a la vida mateixa”.

No sigueu com en Nobita. Digueu no al Doraemon i la seva butxaca màgica.

si sou persones mitjanament decents (que si esteu mirant, llegint o escoltant aquest vlog, segur que sí), durant la darrera setmana el vostre timeline s’haurà emplenat amb el dol per 3 personalitats que ens han deixat en els darrers dies: Dolly Parton, Tim Curry i Juan Tamariz. és el meu cas, com que només segueixo a gent guai, porto dies veient publicacions sobre totes les coses maques i positives que transmetien, i m’he emocionat i he sentit una pena autèntica pels tres, a la manera que tenim d’emocionar-nos a les xarxes per les morts dels famosos, amb la inevitable capa de performació.

tinc una relació diferent amb cadascún d’ells, però els tres tenen una cosa comú, la sensació que deixen que la seva presència al món ha tingut un impacte genuinament positiu. no vol dir que en la seva vida personal fossin millors o pitjors persones, no ho sabem, però han tingut la capacitat de generar un consens global de bon rollo.

amb el Tamariz vaig coincidir una vegada a la tele, i va ser super agradable, professional, i amb aquesta modèstia característica tot i ser un referent mundial de la màgia d’aprop, una cosa increïble. teniu un munt de material a l’arxiu de televisió espanyola per recuperar d’ell.

respecte Tim Curry, The Rocky Horror Picture Show és una de les pel·lícules que més vegades he vist a la vida, em fascina, i YouTube em recomanava sovint vídeos de Rocky Horror amb el cast original recordant el rodatge i explicant anècdotes, alguns d’ells on ja es veia a Tim Curry molt afectat per una malaltia degenerativa, però mantenint intacte el carisma i el sentit de l’humor del Doctor Frank N. Furter. 

i Dolly Parton, no us enganyaré, no soc fan de la seva música, el country és un gènere que no m’entusiasma, però feia anys que em va sorprendre descobrir tota la seva part d’obra social, en especial la seva fundació per promoure la lectura infantil, la Imagination Library. 

This is why Dolly Parton will be remembered and loved ❤️📚

— Garry (@thegmcconnachie.bsky.social) 2026-08-25T22:02:19.991Z

i una afirmació que hem sentit molt al voltant de la seva figura: ella, sent icona mundial de la cultura popular americana, podria ser bilionària però no ho era perquè havia decidit reinvertir la seva fortuna en la seva obra social, en els demés. i això coincideix molt amb la meva perspectiva: si tu ets bilionari, això vol dir necesàriament que ets MALA PERSONA. perquè tenint més diners dels que podràs gastar mai tu i la teva descendència, decideixes acumular-los per guanyar-ne més en lloc de repartir-los, ets lo pitjor. no cal que mencioni un cop més al multimilionaris propietaris de megacorporacions que en lloc d’acabar amb la fam mundial, que podrien, es dediquen a la cursa espacial construint coets en forma de penis. small dick energy, que diria la nostra amiga Greta Thumberg.

el tema dels famosos milionaris que fan grans donacions a causes solidàries dóna per molt, i podríem qüestionar si ho fan per pur ego o per benefici fiscal, però entre que un milionari inverteixi diners en fomentar la lectura entre qui no té recursos i que un altre l’inverteixi en campanyes contra la comunitat trans, em quedo amb el primer. 

el dia després que va morir Dolly Parton la creadora de contingut Lindsay Ellis, que fa uns vídeos assajos divulgatius llargs, entretinguts i tremendament ben documentats per Youtube, va decidir publicar en obert el vídeo que havia fet recentment sobre la figura de Dolly Parton i tota la seva vessant filantròpica, qüestionant si realment era un paper estudiat, una estratègia de màrqueting i imatge personal, o si partia d’una genuina bondat. el vídeo està encara disponible en obert, dura una hora, aprofiteu mentre hi sigui, que a més els beneficis van per causa solidària. hi descobrireu, entre altres coses, que la Dolly té el seu propi parc d’atraccions, com va donar milions per la investigació de la vacuna del COVID, el seu posicionament amb el Black Lives Matters o la seva defensa de la comunitat queer.

si us quedeu amb ganes de més vídeos de Lindsay Ellis, jo la vaig descobrir amb “The Unforgivable sin of Ms Rachel”, un anàlisi de perquè la nova oligarquia technofeudal i els ultraconservadors populistes pseudoreligiosos relacionen l’empatia amb la debilitat.

tornant a Dolly Parton, em va sorprendre la publicació que va fer la CNN a xarxes socials on la qualificaven com a una celebrity “neutral”, que agradava tant a republicans com a demòcrates, i que mai va expressar opinions polítiques. és veritat que la Dolly a les entrevistes no li agradava dir si era d’un partit o un altre, segurament per no perdre públic potencial, però tenint en compte els seus posicionaments respecte les vacunes o els drets LGTBIQ+ dins de l’actual clima de “batalla cultural” a Estats Units entre progressisme i feixisme era qualsevol cosa menys neutral.

A ver, neutral en el sentido de que gustaba a todos, vale, pero eso no es neutral. Es universal.Neutral no era. Se posicionó bien rapidito.

— Sinergia Sin Control (@sinergia.bsky.social) 2026-08-26T07:44:18.411Z

això és com si el dia que es mor la Marisol, la gran Pepa Flores, que serà d’aquí moltes dècades, a El Mundo o l’ABC diguessin que era “neutral”, “ni de izquierdas ni de derechas”, “ni machismo ni feminismo”, com l’anunci de nadal del chopped.

penso molt sovint en Pepa Flores com un exemple de persona superinfluent, que va arribar a una fama estratosfèrica que no ens podem ni imaginar, i que en lloc d’allargar la seva carrera, aprofitant-se de la seva fama per enriquir-se, es va retirar discretament i es va dedicar a de defensar els valors i les causes del partit comunista. un camí que no m’imagino que segueixin algunes influencers actuals amb milions de seguidors.

i aquí m’agradaria tornar a la reflexió del capítol anterior sobre el discurs de si “ser conservador és el nou punk”. l’amic Millán Mozota em recordava amb molt d’encert una altra versió alternativa a aquest discurs, la de la darrera pel·lícula de Superman dirigida per James Gunn. aquest nou Superman recupera els valors originals originals del gran superheroi, i és tota una reflexió sobre què faries tu si fossis omnipotent, superpoderós. Superman, tenint el poder per dominar el món com un dictador si volgués, decideix fer-lo servir per ajudar als més desfavorits i fer un món millor. i ho sintetitza a la peli amb la frase “kindness is the new punk”, la tendresa, la bondat, és el nou punk, és el més radical. fins i tot l’editorial DC va treure una sèrie d’il·lustracions amb els seus personatges per celebrar la frase.

Aprovecho para reivindicar como actitud punk el "Kindness is the new punk" que Gunn generó con su Superman, con el diálogo:Lois: You trust everyone and think everyone you've ever met is, like… beautiful.Superman: Maybe that's the real punk rock.Y DC se hizo eco con unas maravillosas portadas.

— KhulMani (@khulmani.bsky.social) 2026-08-26T12:39:18.013Z

i d’aquí la radicalitat de Dolly Parton, i que estigui totalment justificat que en un fòrum de reddit sobre punk rock discutissin si Dolly Parton era o no punk. si ets omnipotent, multimilionari i tries no ser una merda de persona, efectivament, avui ets punk.

Dolly era més punk que alguns amb els cabells de colors. kindness is the new punk, i no el conservadurisme. blip.cronicaspsn.com/el-nou-punk-…

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-08-27T13:14:17.063Z

un altre punt de connexió entre Dolly Parton i Tim Curry en aquesta aura de positivitat és que els dos havien col·laborat amb els Muppets. si un famós és capaç d’interactuar de forma empàtica i divertida amb els Muppets, per mi és un green flag absolut.

de fet, al darrer capítol us vaig recomanar la peli de Conte de Nadal dels Muppets, així que en aquest us he de recomanar un altre clàssic, la seva versió de l’Illa del Tresor amb Tim Curry fent de Long John Silver. vaig llegir una publicació respecte a aquestes dues pel·lícules que deia algo aixó com que a Conte de Nadal, Michael Caine tractava als Muppets com si fossin companys d’actuació, amb la seva característica professionalitat. en canvi, a l’Illa del Tresor Tim Curry era un Muppet més.

darrera els Muppets hi ha tot l’univers de Jim Henson, artista titellaire absolutament fascinant que quan va morir va deixar un dol i una sensació de buidor en tota una generació, i un gran impacte positiu amb tots els qui van treballar amb ell, que m’ha recordat molt a l’efecte de la mort de Tim Curry, Dolly Parton o altres com David Bowie o David Lynch. només heu de veure l’increible vídeo del seu memorial, l’energia i l’emoció que es veu en la cerimònia, la podeu veure sencera a Youtube

si voleu conèixer més a Jim Henson i com va arribar a crear els Muppets, Barrio Sésamo o pelis com Dentro del laberinto, podeu començar pel documental de Ron Howard “Jim Henson: el hombre i las ideas”, amb un repàs molt complet amb testimonis personals, amb totes les seves llums i ombres, però sobretot llums.

i també el podeu conéixer de primera mà amb el llibre “It’s not easy being green”, un recopilatori d’entrevistes, cartes i declaracions que destilen la filosofia Henson, un d’aquells petits llibres que et poden canviar la vida.

un darrer punt per posar en valor el muppet honorífic Tim Curry, és que a totes les seves feines hi posava l’ànima. a totes veiem aquesta capacitat de reivindicar la diferència, ser estrany, ser extravagant i exagerat com un valor positiu, encara que fos als seus papers més alimenticis.

és el cas de la seva trajectòria al món de l’animació i dels videojocs, on va fer una gran carrera. aquests dies he vist en bucle un recopilatori dels millors moments de la seva participació al videojoc Red Alert 3, on feia una caricatura de general soviètic passat de voltes. 3 minuts amb el seu característic somriure juganer.

dignitat, carisma i professionalitat fins i tot en el paper més petit. un absolut geni.

com cantava el doctor Frank-n-furter al final del Rocky Horror Picture Show: “Don’t dream it: be it”.

“el conservadurisme és el nou punk”. hauràs sentit aquesta frase en la boca de molts impresentables a les xarxes socials, en llibres, en mitjans de comunicació (i fins i tot algunes llegendes del punk passades de rosca). i no podria estar més en desacord. 

el moviment punk neix a Nova York a finals dels 70 i floreix a Gran Bretanya com a reacció a les polítiques ultraconservadores liderades per la innombrable Margaret Thatcher. Amb una gran taxa de desocupació entre els joves i una sensació d’abandonament i de frustració per no tenir perspectives de futur. NO FUTURE, que deien els Sex Pistols.

crisi de l’accés a l’habitatge, sous precaris, impossibilitat de independitzar-se o tenir una família… us sona? doncs el punk és això, una reacció contracultural i visceral, des de l’estètica, l’art, la música i l’activisme.

si vols un anàlisi cultural del punk més complet que el meu, pots fer una ullada a aquest article de Rock&Art:

Punk Rock and the Politics of Negation: a Critical Analysis of British and American Punk, 1974-1984

per definició, el punk NO POT SER CONSERVADOR, és antisistema.

els mitjans i els perfils a xarxes que comparteixen aquest tipus de missatges de que “ara ser conservador és el nou punk” confonen el que ells entenen com políticament incorrecte o “edgy” amb l’actitud punk. es queden del punk només amb la PROVOCACIÓ, confonent provocació amb cunyadisme 

lo “políticament incorrecte” d’aquests opinadors ultraconservadors és culpar dels teus mals sempre a algú altre LA CULPA ÉS DE… la cultura woke, dels immigrants, de la comunitat LGTBIQ+. LA CULPA ÉS DELS IMPOSTOS, que em roben els meus diners i mai de les grans fortunes que acumulen capital. 

en la darrera dècada, suposadament el missatge conservador provocador, el “malismo” que diu Mauro Entrialgo, “la ostentación del mal como propaganda”, el populisme cunyat canallita, el patriarcat barrejat amb ironia o “humor negre” que no és tal, tot això se suposa que triomfa entre els joves. però aquesta sensació és falsa, està cuinada.

els missatges conservadors i antiwoke son més populars i tenen més likes a les xarxes? sí, però no perquè els joves siguin més conservadors o perquè moli, sino per la naturalesa dels algoritmes -> premien la reacció visceral, els continguts d’odi es viralitzen, el RAGE BAIT té sempre premi… i son propietat de multimilionaris amb la voluntat de fer-los servir per la seva agenda política i empresarial, per no parlar dels grups polítics que han invertit grans quantitats de diners en amplificar els missatges d’influencers d’ultradreta a les xarxes socials, amb totes les granges de bots que calgui per fer-se amb el control de la conversa i repetir els missatges una i altra vegada fins que ens el públic cregui que són veritat.

Decía Antonio Machado que el arma más destructiva que utiliza el fascismo es la mentira. Así funcionan las granjas de bots de la extrema derecha.

— Fonsi Loaiza (@fonsiloaizap.bsky.social) 2026-08-23T10:28:52.293Z

tornant al punk, una altra de les seves característiques és la cultura self made, el do it youtself. qualsevol pot agafar una guitarra, un micròfon i fer un grup de punk, encara que soni malament, personalitzar-se la roba amb tisores i retoladors, o dibuixar amb un boli i fer un fanzine.

això enganxa directament amb un dels arguments repetitius dels fans de la IA generativa: la democratització de l’art. gràcies a la IA, qualsevol pot fer art. entenent art com “el cartell de la festa del teu poble”, “les fotos de l’instagram del teu negoci” o “la invitació a la teva festa d’aniversari”. en resposta això, graveu-vos el següent:

Sitting a stewing in frustration isn't nearly as cathartic as just designing a poster. Let's see how often I remember that in 2026.

— Ryan Howe (@ryanhowe.bsky.social) 2025-12-31T15:27:55.979Z

La democratització de l’art no vindrà d’una màquina feta per un bilionari.

la IA GENERATIVA, la inundació de continguts de AI SLOP, és la nova estètica del tecnofeixisme. adoptada i defensada a mort per technobros, compartida recurrentment per Donald Trump o Elon Musk… l’ús d’aquesta tecnologia està a les antípodes de la democratització de l’art. 

el que pretenen els seus creadors i defensors no és fer accessible l’art a tothom, sino deslegitimar els artistes humans, com si no es mereixessin cobrar per la seva feina.

sobren els motius per no fer servir IA per generar imatges: al marge dels motius ecològics i sostenibilitat, els data centers i les quantitats colossals de recursos que requereix, i que està basada en el robatori de la propietat intelectual, es tracta d’una tecnologia programada i entrenada majoritàriament per homes blancs, amb enormes biaixos de gènere, de classe, racisme… l’eina definitiva del cunyat.

tampoc s’hi val a fer servir la IA generativa per combatre la ultradreta. això ho destacava l’Albert Monteys a Bluesky d’una guia per contrarrestar els discursos d’ultradreta a les xarxes, on recomanaven l’ús de la IA per crear continguts combatius. NO, AMIGUES.

Me estaba mirando lo del Antiautoritaria Toolkit con ilusión genuina cuando de pronto me encuentro con esta propuesta pochísima planteada de forma tan acrítica que no sé yo.

— Albert Monteys (@albertmonteys.bsky.social) 2026-08-24T09:34:59.236Z

tal com deia Batman al meme: la IA és l’arma de l’enemic. no ens cal, no la farem servir. gran meme, tenim en compte que Frank Miller, l’autor de la imatge, no és precisament progresista.

La AI generativa és l'estètica del feixisme, i intentar combatre'l amb ella és jugar amb les seves eines en el seu terreny de joc.

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-08-24T10:09:11.395Z

fer servir la IA i dir que ets artista és com fer servir un microones per escalfar menjar i dir que ets xef. si voleu democratització de l’art, l’eina definitiva, barata i universal és LLAPIS, BOLI I LLIBRETA. qualsevol pot dibuixar, fins i tot jo. aixó sí que és punk.

us recordo aquest petit diagrama que vaig publicar, fet amb retolador i paper, per si voleu esbrinar quan heu de fer servir IA generativa pel vostre projecte creatiu. la resposta breu és: mai

¿Debo usar IA generativa para mi proyecto creativo? La respuesta, en un diagrama.

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-05-23T08:36:48.701Z

avui, lo punk és tenir una web pròpia, no dependre de l’algoritme i l’allotjament de plataformes externes de milionaris. fer-te el teu propi blog. i compartir-ho en una xarxes deslocalitzades com bluesky o Mastodon.

lo punk és encarregar el cartell del teu esdeveniment a una artista artistes local, tant si ets una associació com un petit ajuntament com el Club de Futbol València, que encarrega a l’il·lustrador Lawerta una col·lecció d’imatges per la darrera temporada a l’estadi de Mestalla

al césar lo que es del césar. en el valencia cf alguien con dos dedos de frente decidió encargar los carteles anunciadores de los partidos en casa al fiera de lawerta, que dios bendiga a esa persona.

— Pablo Ríos (@elpablodibuja.bsky.social) 2026-08-24T09:17:02.639Z

O el preciós cartell del Salón de Cómic Getxo d’aquest any, dissenyat per Núria Tamarit.

Con vuesas mercedes, el cartel del Salón del Cómic de Getxo de este año, realizado por la inefable Núria Tamarit. Nos vemos del 16 al 18 de octubre.

— Borja Crespo (@borjacrespo.bsky.social) 2026-08-24T10:18:41.845Z

lo revolucionari és buscar l’acció fora dels espais digitals, els fanzines en paper, les enganxines, el graffiti, l’stencil, l’activisme de carrer…

"You can erase my art but not my resistance"Seen in Sydney on a recently buffed wall that had an anarchist mural on it.

— Radical Graffiti (@radicalgraffiti.bsky.social) 2026-08-24T09:10:40.146Z

I parlant d’activisme de carrer i de la imatge més punk i més icònica que he vist en molt de temps: SPIDERMAN HOSTIANT INFLUENCERS NAZIS A MINEAPPOLIS. sí, sí, és una imatge real d’un activista vestit d’Spiderman contra una manifestació promoguda per un influencer d’ultradreta, amb una fotografia digna de Pulitzer.

I witnessed Spider-Man going into action yesterday in Minneapolis. He rode in on the back of a muscle car. Then leaped onto the pickup, right before unleashing a hail of fists onto his nemesis, Jake Lang, Jayden Scott, and their minions.

— chrisjuhn.bsky.social (@chrisjuhn.bsky.social) 2026-08-24T01:54:26.751Z

òbviament, la imatge és carn de meme i farà molt feliç a l’editor del Daily Buggle, JJ JAMESON.

Ya surca las redes la versión 'Antifa' de Spider-Man. 🔥

— M_Beltza (@beltza.bsky.social) 2026-08-24T18:45:01.522Z

en cap cas dic jo que estigui bé l’ús de la violència contra determinats energúmens. no! jo no he dit això! violència, dolenta!

I un altre acte de resistència contra sistema, la peli més punk que s’estrenarà aquest any: COYOTE VS ACME 

Warner va intentar evitar la seva estrena, tot i ser de la seva propietat, i intentar destruir totes les còpies, però la pressió popular va fer que ara es pugui convertir en una icona de la lluita contra les megacorporacions del mal.

i si voleu una altra pel·lícula que combina animació, actors reals i missatge subversiu, recupereu “¿Quién engañó a Roger Rabbit?”, de Robert Zemeckis, una obra mestra perfecta amb missatge contra l’especulació capitalista i a favor del transport públic i la cultura de barri, molt abans que Mandani ens donés lliçons de socialisme des de Nova York.

PUNK IS NOT DEAD, bitches.

des de fa temps, seqüeles, preqüeles, reboots, remakes i versions live action acaparen el calendari de properes estrenes cinematogràfiques. els grans estudis de Hollywood no es mullen i no aposten per blockbusters que no tinguin una gran IP o franquícia al darrera, encara que sigui l’enèsima versió de la mateixa història.

només heu de veure les novetats anunciades al darrer D23 de Disney: Coco 2, Zootròpolis 3, Els increïbles 3, Frozen 3, Lilo i Stich live action 2, Ahsoka segona temporada, els X-men tornant a Marvel…. sorpresa, zero.

però el darrer exemple de preqüela innecesària i que ningú estava demanant que em té fascinat és: 

Ebenezer, preqüela del Conte de Nadal / Christmas Carol de Charles Dickens, sumant-se a la moda d’històries d’origen de malvats icònics com el Joker o Cruella de Vil. Aquesta peli promet descubrir per fi el desconegut passat d’Ebenezer Scrooge, les seves motivacions, els seus moments canònics d’infància…

First poster for ‘EBENEZER’, a new film based on ‘A Christmas Carol’ starring Johnny Depp.“Before he was Scrooge, he was Ebenezer”

— DiscussingFilm (@discussingfilm.net) 2026-07-23T16:35:54.080Z

segur que vosaltres també us ha cridat l’atenció un petit detall al respecte d’aquesta preqüela. Christmas Carol és una història coneguda per tothom, de les més adaptades al cinema i la televisió de la història, que va d’un home ric, cruel i solitari que la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes, del passat, present i futur. i JUSTAMENT, el fantasma del passat porta a Ebenezer a recordar la seva infantesa i joventut. així que, què m’expliques, EBENEZER??

ho resumeix molt bé una de les meves còmiques de referència, l’escocesa Eleanor Morton al seu Bluesky, imaginant com seria l’escena dels executius de l’estudi fent l’encàrrec. 

Movie Exec: And I wanna cast…the worst guy I can think ofProducer: Ok, or we could get Ralph Fiennes or–Movie EXEC: THE WORST GUY

— Eleanor Morton (@eleanormorton.bsky.social) 2026-07-27T18:27:33.090Z

perque sí, amigues, la cosa podia ser pitjor! quin actor pot donar vida a aquesta Ebenezer, turmentat pels traumes de la seva joventut? qui millor que l’únic, l’autèntic Jack Sparrow, Willy Wonka, el mil vegades cancel·lat Johnny Depp. els nivells de mandra que em provoca aquesta peli creixen exponencialment amb cada informació!

Johnny Depp és un dels exemples paradigmàtics de com la cultura de la cancel·lació no existeix, o més aviat, no existeix pels poderosos. Tot i que sabem que certs personatges son males persones i conspiren obertament contra les minories, contra els drets humans o contra els recursos del planeta, la gent segueix consumint les seves obres i els seus productes. És el cas de la terfa màxima, l’activista anti-trans JK Rowling, un personatge cancel·lat que l’Eleanor Morton menciona recurrentment, com en aquest short en el que clava quina és la resposta dels actors i actrius que han confirmat que formaran part de la nova sèrie de cert nen mag quan els pregunten per les posicions trànsfobes de l’autora.

efectivament, els actors i actrius d’aquesta sèrie que no heu de veure es posen de perfil sobre el tema. així que si us els trobeu i voleu posar-los incòmodes, només heu de preguntar-los sobre com la JK fa servir els diners que guanya amb els productes de Harry Potter per financiar campanyes trànsfobes malignes.

si teniu dubtes de si veure o no la nova sèrie de Harry Potter per que forma part de la vostra infància i bla bla, recordeu, tal com diu aquest brodat:

Anyway,

— Sebastian Fawkes (@acefawkes.bsky.social) 2026-08-09T22:24:16.193Z

«Trans lives are more important than Harry Potter»

I si voleu el retrat psicològic més precís que es pot trobar ara mateix sobre l’autora, no us perdeu “JK Rowling, ya te vale”, del dibuixant Rubén Fdez, publicat per Fandogamia.

JK ROWLING, YA TE VALEYa en librerías.Y donde sea que se vendan libros.Y en @fandogamia.com fandogamia.com/linea-adsl/1…El 10% de cada venta va a la asociación Arelas, que ayuda a menores trans.

— Rubén Fdez. (@therubenfdez.com) 2026-06-18T10:28:45.538Z

respecte la cultura de la cancel·lació, que suposadament fa la vida impossible a aquests pobres personatges milionaris, ja fa uns anys vaig fer un petit reportatge per TV3 a Quan arribin els marcians, que és plenament vigent i podeu veure, amb declaracions de gent tant guai com l’Anna Polo, Perra de Satán o Maria Llopis.

curiosament, en aquest reportatges es mencionaven com a personatges cancelats a Johnny Depp, JK Rowling, Jared Leto, Woody Allen, Louie CK, El Xocas… i oh sorpresa, tots ells segueixen treballant, rebent premis i reconeixement i tenint una vida pública. No és el cas d’algunes de les víctimes que van denunciar a algun d’ells.

per cert, si voleu veure el Conte de Nadal de Dickens, la millor adaptació és i serà la dels Muppets. No necessiteu cap altra versió. de l’estudi de Jim Henson i amb Michael Caine fent de Ebenezer Scrooge, què més voleu?

i per rematar, algunes recomanacions i coses maques que he anat veient aquests dies. A Apple TV, la sèrie Widow’s Bay. Si us va agradar Stranger Things, aquesta us encantarà.

Tiburón + Lovecraft + Stephen King + Twin Peaks + Doctor en Alaska = Widow's Bay. una sèrie disfrutona per l'estiu.

— Andrés Palomino (@andrespalomino.eurosky.social) 2026-08-07T17:59:50.554Z

una conversa agradable entre dos dels millor mangakas del món, Rumiko Takahashi (autora de Ranma 1/2 o Inuyasha) i Junji Ito, autor de manga de terror. conversen sobre la seva obra, les seves rutines, les seves mascotes, i transmenten repecte mutu i admiració. quin gran exemple, vull ser el seu amic i prendre el tè amb ells!

una altra merda a la que estic enganxat, els vídeos d’arbres geneològics Targaryen que resumeixen en 20 minuts els més de 200 membres des del fundador a Daenerys. per no perdre’s veient la darrera temporada de House of the Dragon.

i finalment, el meu divulgador de jocs de rol preferit, Khulmani, aka Millán Mozota, que ha recuperat una joia de llibres tipus Tria la teva aventura de TSR, l’editorial original de Dungeons and dragons. En aquesta col·lecció, Heart Quest, haurem de prendre decisions en una història romàntica en el món de fantasia de D&D. I amb unes portades de Larry Elmore, mític il·lustrador d’algunes de les portades més icòniques dels jocs de rol.

1/3 Hoy he descubierto una curiosidad bien chula, en torno a #lodelrol sin ser justo eso En 1983 TSR, la editorial de D&D, lanzó una línea spinoff de sus libros Endless Quest (tipo "Elige tu propia aventura") que fue una colección de romance interactivo, de fantasía en los mundos de D&D… (+)

— KhulMani (@khulmani.bsky.social) 2026-08-17T06:35:41.085Z

espero que es puguin aconseguir de segona mà i que no estiguin dintre dels carregaments de llibres incunables que compren megacorporacions com Amazon per escanejar-los, entrenar la seva IA i després destruir-los. megacorporacions cremant llibres, un altre check per convertir la nostra realitat en un remake live action de distopies com Farenheit 451 de Ray Bradbury.

menys eclipsis i més meteorits és el que ens fa falta.

amigues, m’he fet un blog per publicar el que em vingui de gust compartir, ja sigui un pòdcast, una reflexió, un vídeo o el que sigui. i aquesta vegada ho faig allotjant-lo a la meva pròpia web. no és una decisió casual ni capriciosa, li he donat moltes voltes. 

com ja sabeu, des de fa 25 anys (holy shit) he sigut una persona molt activa a xarxes i a les diferents plataformes digitals que han anat apareixent i desapareixent. però en els últims anys he anat fent un pas al costat, sobretot després que Twitter, la meva xarxa social preferida, fos adquirida per Don Eloncio per desballestar-la i fer-la servir com a eïna política pels seus propis interessos empresarials i propagar la seva ideologia tecnofeixista.

it’s a Roman Salute!

— Smooth Dunk (@smoothdunk2.bsky.social) 2025-01-21T00:43:39.911Z

la mutació cap a X em va deixar orfe. Twitter era el meu espai d’oci, la meva font d’informació prioritària i la meva carta de presentació professional, tot en un. amb infinites hores del meu temps vaig cultivar-hi una gran comunitat, vaig conèixer a gent increïble i vaig compartir moments de catarsi i realització col·lectiva. la frustració d’haver de decidir sortir de X em va crear una barrera respecte a tornar a publicar contingut en una nova plataforma.

per treure’m el mono i passar el dol vaig anar a petar a les xarxes descentralitzades, començant per Mastodon (too much per mi) i finalment instal·lant-me a Bluesky, una bombolla per extuitaires on com a mínim encara es pot respirar i gaudir de contingut woke sense gaires interferències. i així vaig estar un temps, ignorant la resta de xarxes socials.

quan de sobte es van posar de moda les newsletters i tothom es va apuntar a Substack, em va entrar el FOMO, ho reconec. i com sempre que inicio un nou camí, vaig estar uns dies valorant el tipus de contingut que hi podia publicar, tornar a escriure, combinar-ho amb un videopòdcast… i llavors, just després de publicar-hi la meva primera newsletter vaig començar a llegir notícies sobre la laxitud de la plataforma sobre, oh sorpresa, els continguts d’ideologia nazi. déjà vu. adéu, fins mai més.

tot aquest procés em va frustrar les ganes de tornar a generar contingut i vaig fer una altra passa al costat, deixant de publicar i esborrant els meus perfils personals de la majoria de plataformes propietat de multimilionaris tarats. vaig iniciar un nou període de reflexió sobre els meus continguts a xarxes. què faig? qui sóc a xarxes? per qui treballo gratis? qui posa les normes dels meus continguts? què em ve de gust fer i per qui?

i després d’aquesta reflexió, vaig decidir que el millor que podem fer si volem seguir publicant lliurament continguts és no dependre d’una única plataforma. és a dir, tornar al blog autoallotjat, sense dependre d’algoritmes ni polítiques de continguts que van canviant periòdicament a pitjor, merdificant-ho tot. i aquí em teniu, un cop més escrivint en un blog com fa vint i cinc anys, però amb gairebé cinquanta.

unes quantes pistes del que veureu per aquí:

• escriuré en català. ja posats a anar al nínxol, fem-ho una mica més divertit. POMPEU FABRA HARD MODE ON
• de vegades combinaré el text amb el format videopòdcast. sí, Ràdio Noia ha fet molt de mal. i els publicaré a YouTube i a Spotify (ho sé, megacorporacions amb obscures intencions, però ser coherent en tot és massa cansat)
• parlaré de la meva mandanga de sempre: cultura i oci alternatiu, còmics, sèries, jocs de taula, antifeixisme, militància woke i anti-IA. ja em coneixeu.
• segurament, quan publiqui alguna cosa ho compartiré al meu perfil de Bluesky. però també pot ser que no, que no em vingui de gust o que simplement m’agradi posar-ho difícil. així que la millor manera d’estar al cas és subscriure-us. teniu el botó per tot arreu, podeu triar quan voleu que us arribin al correu les publicacions, estil newsletter.

i això seria tot, fins el moment. igual torno a publicar demà, igual no torno a publicar en setmanes. segur que em sabreu entendre.

PD: la web dels meus còmics de Crónicas PSN està temporalment inactiva. en algun moment ho arreglaré per que es puguin seguir consultant les tires antigues. o no.